Ací comencem una pàgina sobre l'escola del futur, l'escola que volem, fins i tot l'escola que tindrem o vulguem o no. A partir d'articles d'alumnes, de pares i mares que vulguen participar del debat i de la reflexió. Envieu les vostres propostes de text i d'imatge a: martina@escolagavina.cat

Fa trenta anys vaig començar a estimar aquesta llengua. Era la llengua de la terra, tenia un passat i, aleshores, no en sabien del  seu futur. Tenia també una ideología, estava desprotegida, però repesentava la possibilitat de supervivència d’un món caleidoscòpic oposat al pensament únic, encara que llavors no s’havia encunyat el terme.

La meua llengua –materna i paterna- és el castellà. No renegaré d’ella perquè no em cal: és així. La llengua dels meus fills és el valencià.  No els he demanat permís; l'he triada jo per tal de fer-los un regal. Perquè hi crec en un futur multicolor, plurilingüe, de mil pensaments entrellaçats que puguen teixir una xarxa on l’espai infinit ens mostre un horitzó, si no lliure de prejudicis, sí al menys obert a l’intercanvi. Perquè hi crec en la llengua com a cosmovisió, però vull un cosmos ple a vessar de visions diverses amb capacitat d’enriquir la nostra singularitat. Perquè crec que la dignitat dels pobles floreix de mil formes diferents, una de les quals és la llengua. Perquè el món interior ho és ja, des de ben endins nostre, en paraules; í és amb paraules com el  modelem i és amb elles com el canviem… Les paraules són la primera llar que habitem, el primer espai simbòlic que conquerim, allò que veritablement ens fa humans –de vegades massa humans perquè amb l’acte de parlar construïm, ens equivoquem i tornem a refer les nostres pròpies desfetes.

De vegades escollim, per mil raons o per cap. Potser triem la llengua perquè ens és més difícil triar el món que volem. Potser triem l’escola perquè necessitem creure que el futur és nostre. Espere i desitge que l’escola gavina  del futur siga en valencià. I que les campanyes pels drets ligüístics no siguen una necessitat.

Lamentablement no soc cap guru, ni tinc coneixements, ni capacitat per esbrinar com serà l'escola del futur. No obstant, sí que puc reflexionar del que hem aconseguit i de les meues inquietuds al voltant de l'educació.

A finals dels anys 80, i amb la reforma educativa que va suposar la LOGSE, i posteriors lleis educatives com l'actual LOE, s'implantà a Espanya un model educatiu que ja havia estat incorporat per països com Suècia al 1969 o Anglaterra. Aquest model que abanderava la nomenada educació comprensiva, ha demostrat ser un model erroni al meu entendre. I dic açò perquè si crec i advoque, com pretenia el model, per aconseguir una educació de qualitat per al major nombre de persones possible, i per entendre l'educació com una possibilitat de llibertament i com una forma d'aconseguir un ascens personal. No obstant, la realitat de les escoles no s'ha traduït amb aquestos termes. La meta social actual pareix més preocupada per aconseguir que estem tots junts al col. legi, que els anys d'escolarització, aprofiten per socialitzar als alumnes, en detriment, per tant, del coneixement.

Davant una societat amb desequilibris econòmics i per tant culturals, davant una societat cada vegada més plural, se'ns mostra una diversitat d'alumnes amb necessitats educatives molt diferents, tot açò, junt a la falta d'inversió pública en educació, es tradueix, realment en l'aula, en realitzar adaptacions curriculars per a tot el grup, desatendre a tots, i rebaixar els nivells generals. La realitat és, que'ls alumnes amb més capacitats no es potencien . Els professors es converteixen en assitens socials o policies, quant a més a més ningú mai els han donat formació per realitzar aquestes tasques, i poc a poc, molts professors cauen en el desencant.

Davant del panorama en el que es trobava l'educació, al 1997, el països membre de l'OCDE, realitzaren un informe, l'informe DESECO (Projecte per a la Definició de les Competències Clau), i definiren el concepte de competència bàsica com: "la capacitat de respondre a demandes complexes i dur a terme tasques diverses de forma adequada. Suposa una combinació d'habilitats pràctiques, coneixements, motivació, valors ètics, actituds, emocions i altres components socials i de comportament que es mobilitzen conjuntament per aconseguir una acció eficaç".

La importància de les competències bàsiques radica en l'incorporació de tres dimensions en el procés d'aprenentatge.

• La primera de tipus cognitiu, es a dir, elements orientats a saber, a l'adquisició del coneixement formal

• La segona , a saber fer, són el procediments o habilitats

• La tercera, a saber ser, són les actituds.

Aquestes definició de competències bàsiques es tradueix en el nostre sistema educatiu amb l'adquisició, al final de l'etapa de secundaria, es a dir, de l'ensenyament obligatori, de 8 competències:

1.- Comunicació Lingüística i Audiovisual

2.- Competència Matemàtica

3.- Coneixement i interacció amb el món físic

4.- Tractament de la informació i competència digital

5.- Competència Social i Ciutadana

6.- Competència Cultural i Artística

7.- Apendre a apendre

8.- Autonomia i iniciativa personal.

Si bé estic completament d'acord amb la idea de Miguel Angel Santos de tornar l'esquena resoludament al mite del doctor Frankenstein, és a dir, a l'educació com a fabricació, com un procés consistent en embotir un conjunt de sabers inerts, desconnectats. I a acceptar que, la transmissió de sabers i coneixements suposa una reconstrucció per part del subjecte, i d'inscriure aquest "saber" en el seu propi projecte. L'aprenentatge sempre suposa una opció personal. No obstant, em plantege si en aquest intent de "socialitzar", se m'oblidat de transmetre el coneixement. Si en aquesta empenta de buscar l'harmonia del grup, deixem de costat la cultura. I si els objectius que es marquen per a l'escola no són massa ambiciosos i poc realistes. Mestres, pares, policies, psicòlegs...?

Amb tot açò puc entendre que actualment, el coneixement es duplica i s'amplia d'una forma desmesurada i que pot ser més important ensenyar als nostres fills a ser autònoms, a saber cercar el coneixement, en cas que'l necessiten… Però, amb tot aquest ideari utòpic hem caigut amb l'error de pensar que aquest model de sistema educatiu tampoc és tant dolent, doncs està més per la llavor d'educar amb "valors" als nostres fills, i això és un propòsit noble. Perquè doncs, la desobediència i violència als col.legis, la desmotivació i el fracàs escolar?.

He apuntat que, un desenvolupament complet passaria per incorporar tres dimensions: saber, saber fer i saber ser, es a dir, coneixement, procediments i actituds. Segons el meu plantejament fins ara, hem deixat de costat el saber, Però, em pregunte, si en aquesta altra part del saber ser, estem donant una educació en valors, quant en aquest sistema educatiu no es prèmia el respecte, l'esforç o la disciplina. Passar-ho bé a l'escola és magnífic, si el coneixement es dona d'una forma divertida, molt millor, afavorirem aleshores els tant admirats "aprenentatges significatius", però, a l'escola anem en primer lloc a cercar el coneixement.

L'escola actual, educa en el saber ser?, realment és aquest el seu propòsit?. Si, ja sé, que es dona importància a la col.laboració en grups, a mantindre l'interés a través de l'aument de l'autoestima…. Vivim a una societat prou alienada, amb un profund desconeixement del ser humà. Pense que en aquest punt, de educar en saber ser, ens queda un llarg camí per recórrer. Part del fracàs escolar, de les frustracions, de la desmotivació, es podríen resoldre buscant una nova forma d'educar en els sentiments. Però aleshores, esbrine la inquietud de pensar , si demanem massa a les escoles.

Pense que els estudis psicopedagògics haurien de donar-nos en el futur, les claus en aquest sentit, no es necessari abandonar l'orige de l'educació, a l'escola es va a apendre coneixements, ampliem doncs l'horitzó, que l'escola es convertisca també en lloc propici per apendre a saber ser i saber fer, però d'una forma transparent, real.

Hem de fer tots, un esforç per aconseguir que aquest milacre de l'educació siga possible dia, darrere dia, en les aules, per propiciar açò, és necessari un ambient tranquil i respectuós. Ningú no té dret de privar a altre de la seua educació

Però no poden estar soles les escoles en aquesta empenta, no es pot educar si el mitjans de comunicació predeterminen uns models de triomf tan denigrants, o si els nostres polítics dediquen més part del seu temps al desprestigi de l'opositor que a realitzar bé el seu treball. O si el respecte social el té sols aquell que aconsegueix l'èxit econòmic….

Per altra banda, en qüestione també la figura del docent, la tasca d'educar comporta una doble dificultat, és treballa amb "alumnes" molt diferents entre si, únics i irreemplaçables, i es treballa amb "materials" d'altíssima delicadesa i importància, emocions, sentiments, concepcions, actituds, valors, idees… Són materials que no d'inquietuds cap llei i ningú no ensenya, en primer lloc als docents, com tractar tot açò.

Un altre front que abordaria en aquesta posta en comú d'inquietuds, es la següent.

L'educació 2.0, aquest terme, ha estat copiat del que reconeguem com la WEB 2.0. A partir de 2003, es va crear un nou model web, amb açò, es va dotar internet d'una mobilitat i intenció de fer partícip a l'usuari. Amb la web 2.0 els usuaris es converteixen en contribuïdors dels continguts, publiquen informacions y poden realitzar canvis, es poden Compartir vídeos (Youtube), imàtgens (Flickr) o presentacions (SlideShare), crear espais webs personals (Blogs o Google Sites), o continguts compartits i recopilats per tots (Wikis), seleccionar recursos (Delicius) y crear xarrxes socials (Facebook, Twenty, Ning..). En totes aquestes aplicacions, l'usuari és el centre de les activitats i productor de continguts.

Bé, trobe magnífic la creació i construcció compartida del coneixement, l'accecibilitat i facilitat d'us, l'accés lliure a la informació i llibertat d'expressió,…, però davant tot açò, qui ensenyarà al meu fill a discernir el discurs vanal, del que si és correcte?. No caminarà l'escola del futur en aquesta direcció? No vull ser en açò apocalíptica, tot el contrari, trobe que la interacció col.laborativa que suposa la Web 2.0, usada correctament, pot ajudar enormement a crear nous escenaris d'aprenentatges, però hem de ser conscients del perill que es corre amb tot açò.

Ja es parla de la Web3.0, com la Web Semàntica, com una base de dades global capaç de proporcionar recomanacions personalitzades als usuaris davant preguntes del tipus: a partir de les meues característiques psicològiques, físiques, culturals, pressupostaries, etc. ¿Què deuria visitar a aquesta ciutat?, ¿quins estudis podem interessar-me?.

Trobarem per Analogia l'Escola 3.0 com una escola personalitzada?.

Amb una glopada d'esperança he de dir que la tasca d'educar és molt bella. Perquè treballa amb les persones i té en si mateix una naturalesa intrínsecament optimista, al partir del pressupost que la persona pot apendre i millorar, es realitza en equip, té collites quasi inevitables… Estar educat significa tindre la capacitat de pensar i qüestionar, i proposar-se fer alguna cosa quant les coses no ens agraden.

Docents, ànim, és una tasca difícil però meravellosa ¡¡¡.

P.D. - Si teniu oportunitat, a Youtube podeu trobar "El circo de la Mariposa". Un curt guanyador del concurs anual de curts que organitza www.theodorpost.com. Amb un missatge d'esperança i de motivació.

Entre els sis i els sets anys, la vida de sobte té molt d'argument, els projectes agafen solidesa, el grau de curiositat es multiplica, la innocència, a poc a poc, comença a perdre's, la rebel·lia apareix i, amb ella, la set de descobriments i vivències, la identitat i el compromís reclamen cada vegada més espai i es converteixen en un element diferenciador…

I mentre passava tot això, allà t'estaves tu.

En ocasions la mirem sorpresos pels seus plantejaments raonables i raonats, divertits per la seua vena teatral, entendrits amb els seus problemes, orgullosos pels seus avanços, i veiem la teua empremta, la que has deixat en la nostra xiqueta, que l'acompanyarà sempre.

Gràcies, mestra! Moltes gràcies per fer més fàcil el nostre camí, el dels tres, per ajudar-nos perquè tinguen sentit les paraules que sovint li diem: "Et vull, i com et vull. Vull que sigues sabuda, generosa i lliure."

Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d'Aro, Baix Empordà, 1703 - Ollers, Gironès, 1781) fou pedagog, prevere i rector de Sant Martí d'Ollers. El 1749 publicà les "Instruccions per l'ensenyança de minyons", primera manifestació a Catalunya de les repercussions dels nous sistemes pedagògics de Port Royal. Segueix el "Traité des études..." de Charles Rollin (1724), però adaptat, gràcies a la seva experiència personal, a la mentalitat dels nens de les escoles primàries de Catalunya. Conseqüent amb el mètode que defensava que l'educació havia de començar en la llengua materna i no en llatí, és escrita en català i molts passatges constitueixen una fervorosa defensa d'aquesta llengua; al final inclou, tanmateix, un diccionari castellà-català per facilitar l'aprenentatge del castellà, que considera la més útil de les llengües estrangeres. L'obra tingué una gran popularitat: se'n feren com a mínim set edicions catalanes (sis a Girona i una a Barcelona), però hom no ha pogut comprovar l'afirmació de Torres Amat que hi hagués també una edició francesa i una de castellana, ni una altra de llatina; el 1923 l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana en féu una nova edició. Recentment hom ha descobert una segona part d'aquesta obra, inèdita fins ara, i que segurament era ja redactada el 1749. Hi són estudiats diversos temes (matemàtica, lògica, física i geografia) que permeten descobrir una actitud científica i teològica de l'autor considerablement avançades.

L'escolagavina és un espai i un temps per fer créixer persones. En el sentit ample del terme. Un espai i un temps d'estímuls i d'experiències significatives que ajuden l'alumnat a formar-se en valors, en hàbits, en coneixements. L'espai i el temps per conviure i fer sentir la curiositat d'aprendre, per possibilitar als joves el desenvolupament del jo en cooperació amb els altres. Per això, hi ha un equip de mestres amb un projecte educatiu compartit amb les famílies, de compromís per la llengua, per la cultura i el territori. El medi, les instal·lacions i l'equipament afavoreixen el conjunt del projecte i l'aconseguiment d'objectius. L'escolagavina és una empresa cooperativa consolidada al llarg de trenta anys, amb el ferm propòsit de fer escola i guanyar futur.