Aquesta setmana el nostre objectiu és incorporar els personatges als escenaris. D'alguna forma, els escenaris del joc començaran a estar poblats pels “habitants” dissenyats a l'efecte. A més, haurem d'aconseguir que aquests ninots es desplacen segons els nostres desitjos.

Obrim el document d'Open Office Impress al qual havíem “clonat” les 21 diapositives amb l'escenari i el fons agrupats i el personatge en diferents caselles (de l'1 a la 21, una per a cada diapositiva). Recordem que a cada diapositiva hi havia també els controls del joc. A com ara, aquest document només conté elements passius. És a dir, si fem clic a la diapositiva, la presentació avançarà i aconseguirem que en la pantalla aparega la següent diapositiva... simplement. Però no és això el que pretenem!

El que hem de fer és dissenyar una navegació intel·ligent que permeta d'anar d'una diapositiva (en la qual el nostre personatge ocuparà certa posició) a les diapositives contigües (en les quals el personatge apareixerà a la dreta, a l'esquerra, al davant o al darrere de l'anterior). [ Vegeu figura].

Aquesta fase del treball demana un pensament sistemàtic, i un sistema de registre ordenat i comprensible. El millor és fer-se un esquema de l'escenari a la llibreta. A sobre de l'esquema numerarem les caselles que composen l'escenari (en el nostre exemple, 21). Després anirem construint una taula a la qual s'enregistre la diapositiva en la qual estem, i les diapositives (o més endavant, els nous documents d'Impress) amb els quals s'ha d'enllaçar. Aquesta taula és imprescindible per programar, en la pràctica, els “moviments” del personatge a través de l'escenari.

En principi, des d'una casella podrem fer quatre accions diferents: desplaçar-nos a la dreta; a l'esquerra; cap endavant; o, cap enrere. Així, a la graella on estem definint la navegació del joc anirem anotant la diapositiva en la qual ens trobem i les quatre diapositives cap a les quals hem d'establir un hipervincle (enllaç): la de la dreta; la de l'esquerra; la de davant i la de darrere.

Però, quan una casella estiga al límit de l'escenari (per exemple, quan tinga una paret a l'esquena, o done al buit...) o bé quan hi haja un “objecte” que bloquege la cassella contigua (un moble, un obstacle, etc.) haurem de limitar les accions possibles. En tots aquest casos, hem de programar que l'enllaç ens duga, de nou, a la mateixa diapositiva en la qual estem.

Un cop tenim la nostra graella, amb les accions que hem de programar clarament anotades, estem en condicions de començar a crear els hipervincles necessaris. Per fer-ho, utilitzarem l'opció “interacció” que ens permet definir cap a quina diapositiva (o fins i tot, si volem, cap a quin altre document) navegarem. Així, creant els enllaços apropiats, la presentació amb diapositives no avançarà en l'ordre normal, sinó que ens permetrà controlar perfectament el moviment del personatge.

Continuem presentant les activitats que animen la vida de la classe d'informàtica a primer d'ESO, on els joves “enginyers” i “enginyeres” van donant forma a les seues plataformes de joc.

Com ja havíem comentat en entregues anteriors, el programa que utilitzen és l'Open Office Impress (o qualsevol altre programa de presentacions, per als que ja vénen a classe amb els seus portàtils o notebooks). És a dir, el joc es desenvolupa a partir d'una sèrie de diapositives, a les quals hem d'imposar la condició que no avancen en l'ordre normal, sinó en un de no predeterminat.

Elements de disseny del joc: en una primera fase, el treball es realitza als quaderns. Les idees passen ràpides a convertir-se en traces sobre el paper. Es fa un esboç dels personatges, els controls de navegació, i els escenaris que recorreran els personatges al llarg del joc. És important, ja que la claredat d'idees és essencial per no perdre's en la laberíntica navegació que caldrà programar.

Posem un exemple: intentem que el nostre personatge (en l'exemple, una dona-robot) puga desplaçar-se per un escenari (en aquest cas la seua habitació).

-Hem dibuixat l'escenari en una sessió d'Open Office Impress, fent servir les ferramentes de disseny que el programa ofereix (figures planes, colors, estrusions, textures, caixes de text, etc.). Hem dissenyat una habitació el terra de la qual té 21 lloses (3 x 7), una paret al fons, amb una porta i una finestra, i un interruptor-polsador que (això ho marca el “guió del joc”, en petjar-lo ha de teletransportar la robota a una altra pantalla). Després dibuixem un rectangle (podem deixar-lo en blan o donar-li color) que cobresca tota la diapositiva. Com que taparà el nostre dibuix, l'enviarem al fons. Aquest fons de pantalla té la seua importància, com veurem més endavant. En acabar ens assegurem d'usar el comandament “agrupar” per convertir la munió d'objectes que tenim en pantalla en un de sol (que ocuparà tota la diapositiva), el qual podrem manejar amb més facilitat.

- Per separat, en una altra sessió hem dibuixat la dona-robot (usant les mateixes ferramentes de disseny). Igualment, que hem fet abans amb l'escenari, agrupem els diferents objectes que la constitueixen (una esfera per al cap, o cilindres per al cos i els braços...). Encara en una tercera sessió d'Open Oficce es dissenyem els controls del joc. En el nostre exemple hem optat per dibuixar quatre fletxes a la diapositiva. Cada una servirà per desplaçar la robota en una direcció (endavant, enrere, dreta o esquerra). És a dir, no podem agrupar-les per que en eixe cas no podríem programar una acció distinta per a cadascuna d'elles.

Integració dels elements passius del joc: la següent fase de treball requereix negociar ben bé els escenaris creats i els controls del moviment del personatge. En funció de l'escenari escollit, haurem de “clonar” la diapositiva amb els controls en blanc un determinat número de vegades. En el nostre exemple hem optat per una habitació el terra de la qual té 21 lloses (3 x 7). Així que duplicarem 21 vegades la diapositiva dels controls. Després enganxem a cada diapositiva l'escenari buid (l'habitació de la robota) i l'enviem al fons, per que no tape els controls. Així tindrem 21 diapositives amb l'escenari (agrupat junt amb el fons) i les fletxes dels controls (desagrupades).

A continuació copiem el personatge (la robota) i l'anem enganxat a cada diapositiva col·locant-la a una llosa diferent. Hem de ser molt sistemàtics. Com que l'escenari que hem dissenyat té 21 lloses, haurem d'enganxar la robota i posicionar-la a cada una de les 21 diapositives del document d'Impress. El document d'Open Oficce Impress serà la base de la nostra propera missió: aconseguir que el personatge vaja cap a on nosaltres l'adrecem.

Ens trobem en un moment delirant del procés creatiu d'un video-joc. Les idees ja han quedat a les llibretes i blocs de notes que fem servir a informàtica. Ara van prenent forma dins la realitat virtual que els alumnes han creat.

Els alumnes comencen a moure's amb desinvoltura pels complicats (a voltes laberíntics) camins de la creació del seu joc d'ordinador. En tots els casos, està produint-se un aprenentatge ràpid que s'aplica d'immediat a la resolució d'un problema concret. La cooperació és la tònica dominant, així que el treball discorre en un ambient agradable i el temps passa tan de presa que voldríem una altra hora per començar a veure, almenys en part, el fruit del treball.

Treball cooperatiu en informàtica:

La tasca encomanada no és ni simple ni poca. Cal crear un joc amb uns escenaris, personatges i accions que puguem controlar amb el ratolí de l'ordinador o amb les fletxes del teclat. Un treball de volum que es fa millor, o simplement es fa, si ens ajudem els uns als altres. En una primera temptativa, cal repartir-se les tasques (fins ací el simple treball en grup). A cada grup: un construeix el personatge; un altre prepara els escenaris; i un altre s'ocupa de “programar” els controls que faran moure el personatge a través d'aquests escenaris. Però hi ha quelcom més, que obliga a passar del treball en grup al treball en equip. Ha d'existir un guió del joc. Preguntes com “qui és el personatge”, “què vol aconseguir” o “què li pot passar (a quins perills o proves s'exposa, etc.) definiran “quins escenaris” formaran part del xicotet món virtual del joc. I ací no hi ha més remei que posar en comú les idees, les propostes, les dificultats, les solucions pràctiques, la coherència gràfica... Tots han d'estar un poc en tot i ningú és exclusivament bolcat en una tasca!

Per què desenvolupar un joc utilitzant com a plataforma un programa de presentació?

Seria més fàcil descarregar-se un d'aquests programes que et permeten ensamblar elements ja creats per uns altres, però nosaltres ens creixem davant el repte. Volem ser els creadors vertaders del joc. I per fer comprensible la forma amb què són concebuts molts jocs, partim de la base d'un programa el qual té una filosofia que sí és comprensible per als alumnes: Open Oficce Impress (o qualsevol programa de presentacions, Power Point o Keynote).

Al llarg de properes actualitzacions, explicarem els principals processos i l'ordre en que es van desenvolupant per aconseguir la integració dels diferents elements (escenaris, personatge i controls) a dintre d'un joc que resulte coherent, agradable de jugar fins i tot.

Des del nostre punt de vista, la primera utilitat d'aquest joc (afavorir l'aprenentatge) és clarament apreciable. Crear, a partir d'una pantalla en blanc, un video-joc els enfronta a problemes que han d'anar resolent amb aprenentatge pràctic.